M’agrada preguntar-li per l’opinió de la crítica que més respecta, la seva dona, Verónica [la influencer @justcoco]. What did he say about La grieta del silencio?
Li ha encantat, diu que és la millor de totes les meves novel·les.
Repassant les meves entrevistes amb vostè, he comprovat que sempre li diu això…
Bé, és que espero anar millorant (riu). El final li ha semblat preciós i mira que és un thriller de suspens en el qual passen moltes coses dolentes. Jo veia com anava llegint i era boníssim, la lectura mateixa tenia aquest component de thriller: ella em deia «Escolta, i això quan…?», passava la pàgina i deia: «Ah, d’acord, bé, bé». Era tota l’estona aquest estira-i-arronsa.
Com va ser el moment en què va posar el punt i final i es va acomiadar de Miren Triggs?
Va ser molt bonic, vaig acabar plorant a llàgrima viva, em va deixar destrossat. Em va costar moltíssim dir adéu, tancar totes les històries… És com quan et mudes: et costa perquè has viscut en aquesta casa moments preciosos però alhora necessites veure què ve ara.
És aquest el seu llibre més emotiu?
Sí, perquè té molt pes la història interna de Miren, aquest viatge en el qual es redimeix del que li va passar. Ella ha provat diferents maneres de passar pàgina: en La chica de nieve veiem com ho intenta a través de la venjança o de l’obsessió, en El juego del alma veiem com passa pàgina intentant sacrificar-se en aquesta creu i aquí és un altre salt, el correcte per a ella, molt dur però molt bonic.
Em va costar moltíssim dir adéu, tancar totes les històries… És com quan et mudes: et costa perquè has viscut en aquesta casa moments preciosos però alhora necessites veure què ve ara
L’ha acompanyat Miren a vostè en un viatge personal, l’ha ajudat com vostè a ella?
Cada frase de Miren és una conclusió personal meva, fruit d’una reflexió, d’un diàleg intern propi. Així he anat descobrint les meves pors, què em genera impotència, què em fa sensació d’injustícia, he anat reflexionant sobre què es pot canviar del món… Miren m’ha ajudat a aprendre a conviure amb el dolor intern; ella ho fa amb valentia, amb errors, però s’enfronta a això. En aquesta tercera novel·la hi ha un missatge poderosíssim: el de seguir endavant, perquè la vida segueix per a tots; ella comprèn que és l’únic camí, que cal deixar que els nostres traumes ens modelin però no que ens defineixin.
També hi ha l’obstinació de la seva protagonista per un periodisme digne, útil, humà.
Miren intenta canviar el món intentant millorar el periodisme, que en les meves novel·les es veu com s’està desmantellant, perdent la seva força i quedant-se en silenci. Al final ella ho fa abandonant el diari i creant el seu propi altaveu, aquestes novel·les que escriu i que potser suposen aquesta via per als periodistes que lluiten contra aquest silenci del periodisme.
Quan a un l’han llegit milions de persones, se sent més responsable del que escriu?
Jo escric per a mi, gaudeixo, escric per a divertir-me. Quan era adolescent m’agradava ser màster en les partides de rol, m’agradava muntar la història, gaudia posant-los paranys als jugadors… L’escriptura me la plantejo igual. M’agrada la sensació de posar a prova la gent, gaudeixo creant una pista falsa, un doble sentit, una pista entre línies perquè l’enxampi la gent brillant… M’encanta aquest joc entre l’escriptor i el lector.
Miren m’ha ajudat a aprendre a conviure amb el dolor intern; ella ho fa amb valentia, amb errors, però s’enfronta a això
I no li fa por que els seus lectors li vagin enxampant el truc?
No, gaudeixo molt quan m’enxampen. M’agrada, perquè penso: «A veure si ets capaç d’enxampar el següent».
M’imagino que com a lector d’intrigues alienes també participarà en el joc.
És clar, vaig jugant a anticipar-me tota l’estona i admeto que l’aconsegueixo moltíssimes vegades. Però és normal, porto molts anys en això i conec els trucs narratius i els paranys. Hi ha autors que ho aconsegueixen molt bé: Joël Dicker, per exemple, és un mestre a l’hora de muntar-te pistes sense sentit que després no usa.
En les meves novel·les es veu com el periodisme s’està desmantellant, perdent la seva força i quedant-se en silenci
No s’imagina a si mateix escrivint, encara que fos com a experiment, un llibre més lleuger, de menor pes emocional?
El meu pròxim llibre serà una cosa diferent. Em ve de gust, em resulta una mica natural… Vull fer-li un volt a tot, no sols al perquè sinó també al com. De moment estic en el moment de planificar-lo tot.
Es mantindrà en les coordenades del thriller amb pes emocional?
Sí, serà un thriller i amb un pes molt emocional. Si una història no emociona, si es dedica a descriure habitacions, m’avorreix, no m’interessa; necessito que l’habitació estigui plena de gent a la qual li hagi passat coses que a mi no m’hagin passat mai i que em facin plantejar què m’ocorreria si m’haguessin passat a mi.
He rebut missatges en hebreu o en persa de lectors amb les mateixes sensacions, records de pors, perquè no som tan diferents
L’adaptació a televisió de La chica de nieve li va servir per a demostrar que les seves històries són universals.
He rebut missatges en hebreu o en persa de lectors amb les mateixes sensacions, records de pors, perquè no som tan diferents. La conclusió que n’he tret és que soc un afortunat. A cada signatura venen autors que em regalen els seus llibres autopublicats, els llegeixo i són bons, potser necessiten una oportunitat. Al final, es barregen moltes coses: sort, també capacitat i treball, però també influeix l’empatia, connectar amb la gent… Són tants els matisos que influeixen. Escriure bé és només una de les 25 coses que té la literatura.
Subscribe to continue reading
